El que el teu cos porta temps dient-te (i ningú havia escoltat)
El que el teu cos porta temps dient-te (i ningú havia escoltat)
Hi ha persones que porten anys anant de consulta en consulta. Anàlisis normals, proves sense resultats, tractaments que milloren alguna cosa però mai del tot. I una sensació que no marxa: la de que ningú ha mirat on realment fa mal.
La Mónica Gutiérrez ho va veure moltes vegades abans de tenir paraules per anomenar-ho.
Quan el cos parla més de pressa que la ment
La Mónica va començar com a fisioterapeuta. I a la consulta, amb les mans sobre el cos dels seus pacients, va começar a observar alguna cosa que els manuals no li havien explicat del tot: el contacte físic obria portes. Una contractura que no cedia amagava, de vegades, una pèrdua que encara no s'havia plorat. Una fatiga persistent que les proves no explicaven podia estar dient alguna cosa que la persona encara no havia pogut dir en veu alta.
"El cos processa el que la ment encara no ha pogut integrar." No és una frase de manual. És alguna cosa que la Mónica va veure en persones reals, setmana rere setmana, a la seva llitera.
Això la va portar a estudiar psicologia. No per allunyar-se de la fisioteràpia, sinó per tenir més recursos quan la conversa amb el cos demanava anar més lluny.
La mirada que ho veu tot alhora
El que fa diferent la feina de la Mónica no és que combini dues titulacions. És que entén, des de dins, com es parlen el cos i la ment — i pot acompanyar aquest diàleg sense fragmentar-lo.
Quan algú arriba després d'una separació i té el coll bloquejat des de llavors, o quan algú travessa una malaltia i la seva ansietat ha convertit el cos en un mapa de tensió, la Mónica no ha d'escollir entre tractar el físic o l'emocional. Pot sostenir les dues dimensions al mateix temps.
El seu enfocament psicològic és integrador: no treballa des d'una sola corrent, sinó que adapta les eines a cada persona i a cada moment del procés. I l'eix de tot és el vincle terapèutic — aquell espai on algú pot, per primera vegada, sentir-se vist sencer.
"El pacient és el màxim protagonista del seu propi procés", diu la Mónica. "Jo acompanyo. No condueixo."
Et sona alguna d'aquestes situacions?
Hi ha perfils que troben en la Mónica exactament el que portaven temps buscant sense saber com demanar-ho.
Persones amb contractures, dolors o fatiga que es repeteixen sense causa mèdica clara. Persones que han passat per un canvi vital intens — una pèrdua, una separació, una malaltia — i senten que el malestar és alhora físic i emocional, i que tractar-los per separat no acaba de funcionar. Persones que han fet teràpia o fisioteràpia per separat i noten que els falta alguna cosa, que cap professional no les ha acabat de veure completes.
Si et reconeixeixes en alguna d'aquestes situacions, el que descrius probablement no és un problema de diagnòstic. És un problema de mirada.
Un primer pas sense pressió
Al Centro Amalia oferim una primera visita gratuïta perquè puguis explicar el que et passa — amb temps, sense presses — i veure si l'acompanyament que oferim té sentit per a tu.
No cal que ho tinguis tot clar. Només que sentis que alguna cosa no encaixa i que estiguis a punt per mirar-ho.